Golden Gate

Per agafar forces avui sí que anem al Lori’s Dinner. Seiem al costat del Cadillac (que van ficar dins del bar abans de decorar-lo) i demanem. Aquest cop sí, un esmorzar com déu mana.

Per seguir amb els tòpics, agafarem el Cable (el que tota la vida s’ha dit tramvia de San Francisco, però que no és ben bé un tramvia) per anar cap a Fisherman’s Wharf. No serà feina fàcil, perquè el tramvia (diguem-li tramvia, per abreviar) és una de les principals trampes per a turistes de la ciutat i puja ple des de Market Street. Baixem una mica fins que trobem una parada on encara hi ha lloc i pugem, com podem. Els tramvies tenen 135 anys d’història i conserven l’estètica retro i el funcionament encara més retro. No són més que una caixa metàl·lica estirada per un cable, dins la qual el conductor acciona el mecanisme de frenada amb una palanca. Els passatgers s’amunteguen per dins i per fora del vehicle sense complir cap norma de seguretat, però clar, els transports del segle XIX no eren molt políticament correctes i, a canvi, eren molt més divertits.

Com és lògic, i més quan ens assabentem de que el trajecte val 6 dòlars si no tens el tíquet de dos dies, els passatgers som tots turistes (també hi té a veure el recorregut, des del centre, on hi ha els hotels, fins a Fisherman’s Wharf, on hi ha els elefants marins i les vistes del Golden Gate). El trajecte és com una muntanya russa, pujant i baixant turons, i parant als punts que el conductor considera que es mereixen una foto. Si pogués treure la càmera de la bossa potser en faria alguna, però tal com estic comprimit aquí dins, és impensable.

Desembarquem al costat del antics molls que ara són un niu de restaurants, bars i botigues de souvenirs. A part, aquí hi ha les tendes que lloguen bicicletes per anar fins al Golden Gate. Entrem a la primera perquè els preus són tots iguals (més cars que llogar un cotxe, però què hi farem, un dia és un dia) i lloguem la més barata que tenen. Un noi ens fa una classe pràctica i ens deixa que sortim a l’aventura.

El Golden Gate només s’intueix a l’entrada de la badia, amagat sota la boira. La ruta que ens han indicat a la botiga passa pel costat del mar per un carril bici on el més perillós són algunes senyores amb poca estabilitat que s’aturen on els sembla i els passejadors de gossos. Sembla estrany que, un dia feiner, a mig matí i al mes de setembre hi hagi tanta gent corrent i passejant els gossos per aquí. Si fos a Catalunya pensaríem que són aturats, aquí sembla més aviat que hi ha molta gent que viu molt bé. A part dels corredors espontanis hi ha una cursa organitzada amb molta gent disfressada amb els que haurem de compartir el carril bici. A partir de que deixem enrere la platja i ens enfilem pels primers turons on la gent comença a baixar de la bici per a pujar caminant. Ens recordem del recepcionista de l’hotel al que li havíem preguntat si el recorregut seria pla i ens havia respost amb un “i tant!!!”. Tornem a baixar acostant-nos al peu del pont, a Fort Point, on la Kim Novak es tirava a l’aigua a Vértigo i el James Stewart els llençava decidit a salvar-la.

Des d’aquí es té una vista fantàstica del pont, lluitant per a treure el cap sobre la boira que sembla que el vulgui ofegar. El nom li ve del braç d’aigua que creua, l’estret que separa el comptat de Marin de la Península de San Francisco i que es va manllevar de la Porta Daurada, l’estret de Contastinobla que separava Àsia d’Europa. En aquest cas el nom potser sona una mica pretensiós, perquè quan es va construir aquest pont a la dècada dels anys 30 hi havia dubtes sobre si gaire gent l’aprofitaria per anar cap a Marin. Ara mateix, ni que no hi passés ningú, no crec que la ciutat es plantegés de prescindir d’una de les seves icones més representatives. Els números són espectaculars: té 1280 m de longitud de la llum central i 1970 en total, els cables dels que penja el pont s’aguanten amb unes torres de 227 m d’alçada, té 6 carrils de trànsit més dos per a vianants i bicicletes i, entre la plataforma i el mar, hi ha 67 metres de gàlib per a que puguin creuar els vaixells. Actualment, a la banda de Marin estan executant obres de reforç per a fer-lo més resistent als terratrèmols sense modificar-ne l’aparença més enllà del mínim imprescindible. Ara tothom té molt clar el valor de la imatge del pont sorgint de la boira però quan es va construir el disseny dels arquitectes Gertrude i Irving Murrow va estar a punt de ser vetat per la marina per motius de seguretat nàutica. De fet, el color ataronjat que li dóna el seu aspecte característic era originàriament una pintura de protecció contra la salinitat de l’ambient que, a més, serveix per millorar-ne la visibilitat entre la boira.

Després de passar una bona estona fent fotos a Fort Point, tant del pont com del perfil de la ciutat retallant-se a la boira, amb el Palau de les Belles Arts en primer terme (que es va construir per l’exposició universal de San Francisco i és una altra de les icones de la ciutat, però que ja no ens donarà temps de visitar), tornem a pujar a les bicis per enfilar la pujada (un altra) que ens ha de portar fins dalt del pont.

La noia que ens ha llogat les bicis ens recomana que creuem per la dreta del pont, perquè des d’aquí es tenen vistes de San Francisco i des de l’altra banda, lògicament, només del Pacífic. Malauradament el trànsit està restringit, potser per la cursa, i a les bicis en direcció a Sausalito ens fan passar per la banda de fora. A falta de fotos de la ciutat, parem un parell de cops per contemplar la impressionant estructura de les torres des de baix i veure de prop els cables de gairebé un metre de diàmetre que aguanten l’elegant silueta del pont.

Un cop a l’altra banda, per a tornar pel pont hem de baixar fins a nivell del mar per a poder creuar cap a l’altre costat. Conscienciat per la crisi, jo ja em veia desfent el camí, però, amb bon criteri, acabem anant a buscar el ferry a Sausalito. Aquest poblet és un munt de cases que cauen pel vessant fins a la costa en un indret privilegiat arrecerat de la boira. La imatge dels núvols encallats al cim del turó sense gosar passar a l’altra banda, deixant Sausalito al sol i veient, al fons com la boira cobreix San Francisco i el pont, és fantàstica. Només per això ja valia la pena venir.

El lloc és tan agradable que, és clar, s’ha convertit en una ciutat pijíssima plena de cotxes de luxe i roba de marca. Abans d’agafar el ferry passegem una mica pel carrer principal i parem a fer un beure en una terrasseta (dues taules a la vorera) a gaudir del sol que se’ns ha escatimat tant a San Francisco.

El viatge en ferry (ple de bicicletes, és clar, perquè tothom sembla que ha fet la mateixa pensada) val la pena ni que només sigui per les fotos fantàstiques que es poden fer. Creues la badia deixant enrere els núvols amenaçant sobre Sausalito, passes pel costat d’Alcatraz i, a part, tens l’enèsima vista del pont i del perfil de la ciutat.

Ens descarreguen al port i abans de tornar la bici ens acostem al Pier 39 a veure els elefants marins amuntegats en una plataforma al costat de l’embarcador i voltats de gavines. Després del festival de Piedras Blancas ens mirem amb certa indiferència aquesta colònia urbana. Ja podem tornar les bicis.

Ara que ja hem vist el pont, ja tenim la feina feta i ens queden unes hores per anar passejant per les zones que encara no hem visitat. Per començar pugem caminant fins a la cruïlla de Lombard amb Lavenworth, (la típica distància que en el plànol sembla poca cosa, però que, quan ets a mig pujar el turó, comences a pensar que no era mala idea esperar el següent tramvia). En aquesta cruïlla acaba el tram de Lombard Street conegut com “The Crookedest Street in the world”, un seguit de revolts tancadíssims (més o menys crec que això és el que vol dir Crooked) entre parterres florits. Els cotxes baixen fent cua i a baix els espera una munió de turistes, entre ells nosaltres, és clar, fent fotos. Una de les imatges més tòpiques de San Francisco i, evidentment, havíem de passar a fitxar.

Fa un dia assolellat i amb una temperatura molt agradable i decidim continuar caminant cap a Columbus Avenue. Ara estem en la zona italiana de North Beach i ve de gust aturar-se en un cafè per menjar alguna coseta, que amb la bici alguns tenim gana. Parem a un bar d’estètica moderna i de menjar casolà (i lent) a les taules abunda la gent asseguda sola amb el portàtil, fent veure que estudien o escriuen sobre algun tema importantíssim. De bars com aquest n’havíem vist força a Mission, que per alguna cosa és la zona més in de la ciutat.

Quan, després d’una bona espera aconseguim dinar, decidim agafar el tramvia a Columbus Avenue per anar fent via cap al Downtown. És l’únic barri del centre que no hem visitat tot i que tota l’estona l’hem tingut present amb les seves torres, especialment la Transamerican Pyramid, retallant-se entre la boira. El viatge amb tramvia, penjats a la banda de fora, resulta especialment folklòric, incloent una parada per a canviar de conductor. Acabem baixant a la cruïlla de California Street i d’aquí baixem caminant cap al Dowtown.

El centre financer sembla un bocinet de Manhattan encastat en aquesta ciutat de casetes victorianes de tres pisos. Quan ets dins, obligat a mirar tota l’estona cap dalt, tens la sensació d’estar en una altra ciutat. No diria que sigui maco, però el contrast entre les torres de totxos amb sanefes de motllures i els gegants d’acer i cristall com a mínim impressiona.

Sortim del barri dels gratacels i donem al Ferry Building, l’antiga terminal de ferris ara transformada en centre comercial especialitzat en productes d’alimentació. Hi pots trobar des de bars a paradetes de formatges passant per botigues d’estris de cuina. Ideal per als souvenirs d’última hora.

Anem tornant cap a l’hotel. Ens queden coses per veure, per exemple no hem entrat a cap museu, però com tampoc queda temps per gaire deixem passar la tarda gaudint de les darreres hores a la ciutat. Agafem l’autobús i parem al barri de SOMA, South of Market, on hi ha el MOMA de San Francisco, el Moscone Center i alguns altres museus i Palaus de Congressos. Com a mínim els veurem de fora, ja que en aquesta àrea hi ha alguns dels edificis més famosos de la ciutat. Pels voltants, encara ens trobem algunes sorpreses, com l’escultura amb els ninots del Keith Haring que hi ha fora al carrer, o les firetes d’época. Es mereixen les darreres fotos del viatge.

Tornem caminant cap a l’hotel i encara tenim temps de fer una parada, fallida, a l’Apple Store. Ja ho tenim tot? Bé, gairebé. Ja que a l’Apple no ens hem enfirat, entrarem a la botiga de Levi’s d’Union Square i, abans d’anar a sopar, i ja de nit, encara ens queden ànims per endinsar-nos a Chinatown a comprar els darrers souvenirs. Arribem a la Golden Gate Fortune Cookie Company, la fàbrica de galetes de la fortuna, avançant un grup d’alemanys que gairebé col·lapsen l’entrada del carreró, quan l’amo ja ha baixat la persiana. Per sort, uns trucs a la porta i el proverbial esperit comercial dels xinesos, solucionen aquest contratemps i sortim d’allà carregats de galetes i d’una mena d’oblees que ens ha regalat i que no sabrem com fer cabre a la maleta.

 

Per sopar volem tornar al Farmerbrown, el restaurant que el primer dia ens vam trobar ple. Avui estem de sort i hi ha lloc, però entenem que l’altre dia no n’hi hagués, perquè el local té molt bona pinta. Com que a part de sopar també posen música, suposem que l’hora punta encara no ha arribat. Ens adonem de fins a quin punt és modern el lloc quan ens porten l’aigua, amb rodanxes de cogombre enlloc de la llimona que posen a tot arreu per a treure-li el mal gust i, sobretot, amb la carta. No entenem res del que hi ha. Per sort ens atén una cambrera llatina que ens tradueix els ingredients, però tot i així no ens queda gaire clar el que estem demanant. Al final hem d’admetre que, tot i que el que ens porten no era el que havíem entès, el menjar està força bo. Si mai hem de recomanar un restaurant de San Francisco a algú amb ulleres de pasta, segurament l’enviarem aquí.

I ja no ens queda temps per a més. Tornem a l’hotel passant altre cop per davant de la discoteca on fan cua les noies amb minifalda fins al melic. A recepció de l’hotel preguntem com ho hem de fer per anar a l’aeroport i ens acaben convencent per agafar el seu transport, ja no ve d’aquí.

Quan a les 5 del matí ens recull un paio amb una mena de limusina i amb aspecte de sicari de los Soprano, no acabem de veure clar si hem triat bé. Ens sembla que si haguéssim parat un taxi pel carrer i ens hagués vingut aquest tio hauríem marxat corrent. La part bona és que ens porta a l’aeroport a una velocitat supersònica i que malgrat l’aspecte ens deixa pagar amb visa. I jo que em pensava que només acceptaria bitllets petits sense marcar.

I ja només queda embarcar, veure com la gent passeja els ipads nous que no ens hem atrevit a comprar, passar els interminables controls i prendre paciència. I aprofitar per anar paint totes les meravelles que hem vist aquests dies.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Altre cop a San Francisco

Aquesta galeria conté 5 fotografies.

L’esmorzar està a l’alçada de les expectatives. Un termo de cafè i unes pastes i el senyor, sense somriure ni per equivocació, ens recull les claus i ens desitja bon viatge. Decidim anar a esmorzar a Carmel, una ciutat que … Continua llegint

Galeria | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Big Sur

Aquesta galeria conté 6 fotografies.

Quan ens aixequem ens tornem a mirar el cotxe i decidim que és de color anxova amb traces de purpurina. Sí, els de Miedo y asco en Las Vegas van canviar el Gran Tiburón Rojo per la Ballena Blanca i … Continua llegint

Galeria | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Phoenix? Que se’ns ha perdut a Phoenix?

Aquesta galeria conté 4 fotografies.

Amb el que ens ha costat, a primera hora ja estem al buffet lliure disposats a amortitzar el preu de l’habitació, però la veritat és que l’esmorzar no està a l’alçada de la resta de l’hotel. Sembla que el temps … Continua llegint

Galeria | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

A l’altra banda del Canyon del Colorado

Aquesta galeria conté 9 fotografies.

Ens aixequem al Motel Anasazi i ens disposem a fer el trajecte que, per poc, vam evitar-nos ahir a la nit. Mentre anem tirant cap a Page, ens donem compte del que ens vam estalviar ahir! Una mica abans de … Continua llegint

Galeria | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Per les terres del John Wayne

Hem guardat per avui el Delicate Arch, l’arc més famós del parc i que fins i tot surt a les matrícules dels cotxes de Utah. Quan hi anem no és molt matí, i ja comença a haver-hi algun cotxe a la carretera del parc i a l’aparcament des d’on comença el camí. La guia et dóna diferents opcions per a veure l’arc, un parell de miradors des d’on es té una vista llunyana i un camí d’uns 5 km entre anar i tornar, que et porta ben bé fins a l’arc després d’una bona pujada. “Para pantorrillas valientes”. Aquests seríem nosaltres, tot i que a mig camí potser hauríem preferit haver optat pel mirador.

Quan deixem enrere l’aparcament es passa pel costat d’una cabana, el Wolfe Ranch, on, segons la informació del parc, hi va viure una família de pioners. Durant aquest primer tram el camí planeja, salvant alguns xaragalls fins arribar al peu d’un turó rocós que cal pujar seguint el pla inclinat que forma la roca, arrodonida i rugosa. No és difícil de pujar, perquè la roca té molta adherència, però sí força cansat. Quan arribes a dalt, cal resseguir un caminet que voreja una altra paret de roca, fins arribar  a fantàstic emplaçament del Delicate Arch.

Arribes al que podria ser una plaça dura de les de la Barcelona Olímpica, en una zona rocosa elevada, des de la que es contempla l’arc, elegant i majestuós en el seu emplaçament i, com els altres, impressionant quan t’hi acostes, amb els seus 16 metres d’alçada..

Com no podia ser d’altra manera, l’entorn de l’arc està ple de gent fent cua per fer-se fotos, encara que el concepte de ple és molt relatiu i quan ens n’anem (deuen ser les nou) amb la riuada de gent que arriba veiem que podia haver sigut molt pitjor. De fet, no parem de trobar-nos gent en sentit contrari en tot el camí de tornada,

Donem per acabada la visita i ens en tornem a Moab a esmorzar. Ja tenim reullat el Muffin Love Cafe, amb un nom així segur que tindran alguna alternativa als ous ferrats. De fet, el problema és que tenen massa alternatives i és difícil encertar-la amb les dues muffins que demanem per cap. I més quan algunes són integrals… ecs!

De Moab hem de fer ruta cap al sud, en direcció a Monument Valley, el parc dels navajos, les pel·lícules de l’oest i els anuncis de Marlboro. L’autèntic oest americà, vaja.

La primera parada és a Monticello on, al costat de la carretera veiem dues roques espectaculars, de pedra arenisca, en forma d’agulles. De fet, tenen una forma tan curiosa i estan tan ben situades que just al costat de la carretera hi ha un bar per a acollir els badocs que s’hi aturen. Avui està ple de Harleys, per a completar l’estampa genuïnament americana. N’hem vist moltes durant el viatge, i ens en queden per veure encara. Més endavant confirmarem, com ja sospitem, que no tots els moteros són autòctons. Deu ser una manera molt autèntica de fer aquest viatge, però en el nostre cas l’hauríem hagut de fer en un amotet dels de Formentera i potser se’ns hauria fet una mica llarg.

Continuem la ruta i a mesura que ens anem acostant a Monument Valley anem veient com s’espesseixen els núvols a l’horitzó. De fet, molt lluny ja es veu la conegudíssima silueta amb les agulles i els promontoris, difuminada entre cortines d’aigua i llampecs.

Abans d’arribar a Monument Valley, fem cas a la guia i ens desviem capa Valley of Gods, el que ens anuncia com un Monument Valley en petit i amb poca gent. Poc després de Bluff, cal agafar un trencall cap a la dreta i seguir un camí ple de clots i de pedres que descriu un recorregut semicircular i ens tornarà a deixar a la carretera uns quilòmetres més a prop del parc natural. Al començar hi ha un aparcament, buit, és clar, amb un cartell on s’indiquen les diferents formacions rocoses que ens anirem trobant i els seus noms. Aviat, com sempre, acabem perdent el compte i ens limitem a fer-los fotos, al principi, i a contemplar-les des del cotxe al final, saturats de tanta forma estranya i majestuosa.

Després de deixar enrera un bed and breakfast, que deu ser d’algun parent dels redactors de la guia Trotamundos tenint en compte com el deixen de bé, arribem altre cop a la carretera principal.

Pocs quilòmetres després,  trobem la típica imatge de la carretera apuntant a la silueta de Monument Valley a l’hortizó, que deu ser la foto més emblemàtica de l’oest americà. Avui, però s’amaga entre núvols i cortines d’aigua.

Com ens anem acostant a la pluja i llegim que el parc s’ha de recórrer per un camí de terra comencem a patir per si podem tenir problemes amb la sardineta. El parc el gestionen els indis Navajo i, a part de cobrar-te entrada (aquí no val el tíquet que vam comprar a Yosemite) també t’ofereixen portar-te a fer un volt pel parc en pick-up. Segons la guia, el Valley Drive, les 18 milles del recorregut estàndard, és accessible amb cotxe i hi pots anar pel teu compte, o sigui que esperem que el fang no ens faci la guitza.

De fet, quan arribem a l’entrada del parc no plou i els camins, molt arenosos, semblen secs. A més els vehicles amb els que els navajos passegen els turistes són uns pick-ups amb només un tendal sobre la camioneta. La perspectiva de tornar al cotxe rebossats de sorra vermellosa no ens convenç i ens quedem a la sardina platejada.

Monument Valley és l’essència del paisatge de l’oest americà que tenim idealitzat. Les formacions de roca vermellosa sortint com bolets d’una plana immensa amb una posta de sol rogenca. El primer d’adonar-se de que aquest paisatge tan fantàstic estava demanant a crits aparèixer al cinema va ser Harry Goulding, que convivia amb els navajos de la zona. Ell va ser qui va portar fotos al John Ford que es va enamorar dels paisatges de Monument Valley i va decidir anar-hi a rodar La Diligència el 1939. I la resta ja és història del cine, des de My Darling Clementine, Fort Apache, Centauros del Desierto o La Legión Invencible, fins a Licencia para Matar, Regreso al Futuro III o Forrest Gump. Ara quan fem zàpping el dissabte a la tarda és molt fàcil que ens trobem amb alguna imatge coneguda. Molts dels actors i directors que van venir a rodar pel·lícules aquí s’hostatjaven al ranxo del Harry Goulding, l’actual Goulding Lodge, amb la qual cosa el negoci li va sortir redó. Avui en dia, el ranxo és un hotel, bastant car per la pinta que té, i conserva, a l’edifici original, un museu amb records de les pelis que es van rodar aquí.

Nosaltres arribem al parc a mitja tarda, a aquesta hora, i més després de la pluja, la llum és fantàstica i els vermells i els torrats del paisatge resplendeixen amb una intensitat irreal. Pararíem cada cinquanta metres, però si volem donar tot el tomb abans no es faci fosc haurem d’anar per feina. De fet, quan portes uns quants monuments (que és com se’n diu oficialment de les formacions rocoses) malgrat que siguin tots impressionants, acabes tenint la sensació de que això ja ho has vist abans i al final del recorregut ja anem una mica a preu fet, avançant els descapotables sense capota que es passegen pel parc. Se m’acudirien molts llocs per on vindria de gust conduir un descapotable, però un desert ple de pols com aquest no estaria en les primeres posicions. Ens quedem amb el dubte de si aquests cotxes tenen aire condicionat, perquè és un segment de mercat que no toquem gaire.

La parada que sí que no ens podem estalviar és el John Ford’s Point, un mirador fantàstic que fa honor a les expectatives que aixeca el seu nom. Tant al costat del mirador com esbarriats en diferents punts del parc, com per la carretera per la que hem vingut, hem trobat nombroses paradetes d’artesania índia. En aquesta zona la majoria de la població és d’ètnia navaja. Ells exploten el parc i treballen en la majoria d’establiments turístics de la zona. Semblen de poques paraules, amb posat seriós i aparentment porten amb dignitat aquesta mena de contrasentit en que s’ha convertit la seva societat, a mig camí entre conservar la seva personalitat i vendre-la com a ganxo turístic. El viatge no donarà per entrar-hi gaire en contacte i suposo que és una llàstima.

Acabem el recorregut només amb alguns problemes quan les baixades que abans havíem baixat sense problemes es converteixen en pujades traïdores que amenacen amb embarrancar-nos.

Superada aquesta petita dificultat, donem per acabada la visita al parc. Com a caprici friki, anem a veure el museu del Goulding Lodge, però…. abans hem de parar al mercat dels Navajo, una mica cutre, que hi ha a l’entrada del parc. El museu del Goulding Lodge tampoc és res de l’altre món. Fotos d’actors, fulls amb els horaris de rodatges, els mobles que hi havia a la casa quan per aquí hi passaven el John Ford i el John Wayne i, això sí, unes vistes fantàstiques del parc. Ens hi entretenim una estoneta i tornem a la carretera, que avui toca anar a buscar lloc per a dormir a Kayenta. En aquesta ciutat, més aviat un poble de cases escampades al voltant de la cruïlla entre la 163 i la 160, la guia recomana allotjar-se en un bed and breakfast navajo, però a l’hora que és no ens veiem massa en cor de buscar-ne un així a cegues i preferim optar per l’opció fàcil, un gran motel al costat de la cruïlla. Encara estem discutint quant estaríem disposats a pagar que ja ens diuen que està complet. No el motel, sinó tota la ciutat. L’alternativa que ens dóna és seguir en direcció a Page (deu estar a una hora i mitja de camí) i buscar allotjament allà. Són quarts de nou i en aquest país és molt tard, o sigui que intentarem esgotar les possiblitats de dormir a Kayenta, perquè segurament aquesta senyora és una alarmista. Al següent motel que parem (nosaltres i un quatre per quatre amb dues noies) ens donen la mateixa resposta, la qual cosa ens convenç bastant de que no trobarem res aquí. La perspectiva és anar tirant amb poques perspectives de trobar allotjament a Page i, encara menys de trobar un lloc per sopar. Sort de les chip’s a hoy.

Quan ja portem uns quinze quilòmetres s’encén una llum d’esperança: el rètol de l’Anazazi Inn, un motel cutre, molt cutre, regentat per navajos, on encara els queda alguna habitació. Ens l’ensenyen aplicant el sistema de “vosaltres mateixos”. L’habitació està a l’alçada de les expectatives i bastant per sota del preu que en demanen, però davant les alternatives que tenim, la decisió és ràpida.

Gràcies a l’Anazazi, encara podrem sopar i tot. Desfem els quinze quilòmetres i tornem a Kayenta, al primer lloc on havíem preguntat per a dormir. Tenen un menjador gran i molts grups que es deuen hostatjar a l’hotel. El menjar és contundent (amb els naxos que demanem d’entrada ja hauríem sopat) i força bo, però el que més em sorprèn és que no tenen begudes amb alcohol. Aquí ja no som a Utah, hem creuat la frontera d’Arizona i per tant, suposem que deu ser un tema més dels navajos que dels mormons.

Publicat dins de Parcs Naturals, Viatges | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Monuments de Pedra

Aquesta galeria conté 7 fotografies.

Per aprofitar bé el dia hem decidit aixecar-nos de bon matí per anar a fer el Navajo Trail amb la llum de la sortida del sol. Bé, de fet tenim l’excusa de que ha plogut a la nit i fem … Continua llegint

Galeria | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari